Arriba el desembre i amb ell el paisatge es transforma en l’olor humida de la molsa, la majestuositat de l’avet i els colors del galzeran i el boix grèvol, uns elements que busquen transmetre bons auguris en aquestes dates. En els nostres dies, però, a aquesta celebració s’hi ha sumat la mundialització botànica, encapçalada per la ponsètia o Euphorbia pulcherrima. Aquesta espècie, que rep el nom de “la més bella” en llatí, és originària de Mèxic, on els antics mexiques la coneixien com a cuetlaxóchitl o flor de cuiro pel color vermell intens de les seves fulles superiors. Tot i que a les nostres llars la veiem com una planta de test, en el seu hàbitat natural pot arribar a ser un petit arbre o arbust de fins a quatre metres d’alçada.
L’autèntic secret de la ponsètia resideix en una fascinant estratègia de supervivència que lliga perfectament amb l’esperit de renovació del Nadal. Les flors de la planta són, en realitat, molt simplificades i poc vistoses; es troben agrupades en unes estructures anomenades ciatis, uns petits glòbuls groguencs que contenen nectaris per atraure els pol·linitzadors. Per compensar aquesta senzillesa, la planta transforma les seves fulles superiors en bràctees de color vermell intens per servir de reclam. Aquest canvi cromàtic és un fenomen lligat a la foscor: quan els dies s’escurcen a l’hivern i el fotoperíode queda per sota de les dotze hores de llum, s’activa un procés metabòlic que disminueix la clorofil·la i augmenta els pigments vermells o antocians. És, literalment, una planta que floreix i s’embelleix gràcies al recolliment de les hores de fosca.
Aquesta bellesa natural va ser aprofitada ja al segle XVI pels franciscans de Taxco, a Mèxic, que van utilitzar la planta com a recurs per guarnir el pessebre atès que oferia el seu màxim esplendor justament durant les festes hivernals. Des d’aquells primers usos simbòlics, la ponsètia ha recorregut un llarg camí històric: des de l’impuls del primer ambaixador americà Joel Roberts Poinsett, que li va donar el seu nom comú, fins a la producció a gran escala de la família alemanya Ecke. Avui dia, la seva producció està altament tecnificada i s’ha convertit en la planta de test més venuda del món, amb una producció que supera els 200 milions d’unitats en només sis setmanes. A casa nostra, el cultiu s’ha arrelat fortament; Catalunya en produeix prop d’1,5 milions anuals, especialment al Maresme.
Des del GIBAF, us convidem a veure en la ponsètia un símbol de continuïtat que va més enllà de les festes. Quan el Nadal s’acabi i veieu que les fulles cauen, recordeu que és un procés natural per la seva condició de planta semicaducifòlia.
Us desitgem un molt Bon Nadal 2025 ple d’aquesta resiliència i bellesa botànica tal com ens ensenya l’esplèndida (i inversemblant-IA-glacial) flor de Nadal.
